[Aquest post ha estat publicat originàriament al Blog de Monday Happy Monday, on podreu trobar més articles com aquest]

De quan conversàvem cara a cara

L’1 de gener del 2006 va entrar en vigor a Espanya la llei antitabac que prohibia fumar en centres de treball i en altra mena de llocs on fins llavors estava permès. Recordo que la mesura em va encantar. Estava força cansada de tenir reunions en què les persones fumaven molt en una sala de pocs metres quadrats, amb cap tipus de ventilació i on les burilles s’acumulaven l’una al costat de l’altra.

Més tard, en canvi, va començar a succeir un fenomen curiós. Les persones que fumaven baixaven una, dues o tres vegades a fumar a la planta 0 de l’edifici. Allà, en aquell entorn informal, sense ordinadors, sense llibretes, sense temes preestablerts, sense convocatòries ni jerarquies… entre pipada i pipada, curiosament conversaven. Sí, pero no únicament tenien converses banals, que també, sinó que conversaven sobre questions de feina. I sabeu què era el millor? Que allà es resolien algunes coses, s’arribava a més d’un acord i fins i tot es tenien noves idees. Així era, es desembussaven temes que de vegades, en una reunió formal o en un fil de correus electrònics, s’allargaven en el temps sense arribar a cap solució.

En aquell moment, vaig estar a punt de fer-me fumadora per a ser del clan i pertànyer a aquell grup privilegiat que conversava cara a cara en un entorn informal. És bromaaaa, mai vaig pensar fer-me fumadora, però el que encara no entenc és per què mai vaig baixar encara que fos a prendre un cafè :)

La socialització presencial

La veritat és que la socialització presencial en l’entorn laboral és essencial, ja que és la base de molts dels processos clau que han de donar-se en una organització. Em refereixo, per exemple, a processos com l’acollida als nous professionals, o a la capacitació per a la feina que les persones han de realitzar, i fins i tot al procés de desenvolupament professional d’una persona al llarg del seu cicle de vida en una organització. A més, la socialització no només afavoreix les persones de forma individual, sinó que afavoreix la cohesió i el treball en equip.

Els equips que conreen bones relacions professionals, un bon ambient, una interacció rica i constant, etc. són els equips que possiblement estaran més preparats per a junts poder resoldre millor els reptes, per innovar i per construir un futur millor.

De fet, la socialització també serveix per a arribar a trobar-se “a gust” en un lloc, per a alimentar el sentiment de pertinença i la motivació per a remar cap a un mateix propòsit. I per què no, la socialització serveix per a passar-ho bé també!

De la presencialitat a una socialització híbrida

Més enllà de tot això, el que no podem és negar l’evidència. La socialització virtual ha vingut per quedar-se i en molts casos penso que la virtualitat resol molt bé l’eficiència d’aquesta, que no és el mateix que resoldre la seva efectivitat al 100%. Potser el que passa llavors és que hem d’entendre que la socialització híbrida serà a partir d’ara la nostra nova realitat. Podrem començar a conèixer-nos en un entorn presencial o virtual, però després el procés de socialització es desenvoluparà en ambdós entorns. Entrarà i sortirà, es complementarà. De fet, ja està sent així, al més pur estil líquid de Bauman. Només cal mirar per l’espiell de qualsevol empresa, de qualsevol centre de formació o, fins i tot, de qualsevol família, per observar com creen i desenvolupen les seves relacions personals i professionals.

I tot això per a què? Per a compartir amb vosaltres que crec veritablement que, tot i que avui en dia la tecnologia ens permet en moltes professions arribar a treballar totalment en remot, també necessitem la presencialitat. Baixar a fumar (o no) a la planta 0, recuperar les trobades d’ascensor, les converses de passadís i deixar-nos les monedes per a treure el cafè.

En definitiva, necessitem recuperar els espais informals de relació que ens regala la presencialitat.

I tant que costa, perquè portem molt temps amb hàbits de poc desplaçament i d’una socialització limitada. Però convertim en festes les retrobades i tornem a agafar-li el gust a la presencialitat, que ens ajudarà, segur, a recuperar-nos junt@s de tot el que hem viscut.