Quan tenia 13 anys, en les meves primeres classes de castellà en el meu nou col·legi, en un nou país, la meva professora solia saltar-me cada vegada que arribava el meu torn durant les lectures en veu alta. La raó no era la meva incapacitat de llegir, sinó el meu accent veneçolà, que segons ella significava que ‘no sabia parlar’ correctament el castellà. Ella ho feia explícit davant de la resta d’alumnes. Aquesta experiència d’exclusió per una característica tan personal com la meva manera de parlar em va marcar profundament, ensenyant-me el dolorós que pot ser sentir-se rebutjat per ser diferent. Aquesta situació em va ensenyar també que, tal vegada, hauria de modificar el meu accent.
És un fet que torna moltes vegades a la meva memòria. I fa uns dies va tornar de nou quan, en un fòrum públic, vaig escoltar un discurs en contra de la diversitat cultural en les nostres empreses, organitzacions i institucions. Tot això emmascarat amb un to simpàtic i complaent. En aquest moment, no vaig ser capaç de respondre, però per sort tinc altres maneres de fer arribar el meu missatge.
La importància de la diversitat cultural en l’entorn laboral
Així doncs, avui, motivada per aquestes experiències, m’agradaria enfocar-me en la importància d’abordar i valorar positivament la diversitat cultural en el cor de les nostres empreses, organitzacions i institucions. És vital reconèixer que, encara que la gestió de la diversitat presenta desafiaments, crea també entorns més rics i dinàmics on el talent i el valor de cada persona es poden desenvolupar i apreciar lliurement. Ara bé, no vull quedar-me tan sols aquí. Vull anar fins i tot un pas més enllà!
Els perills dels discursos conciliadors
Els discursos pausats i conciliadors, caracteritzats per la seva racionalitat, solen presentar-se de manera clara i estructurada, amb afirmacions mesurades. Aquesta manera de comunicar afavoreix a l’emissor fent-li guanyar la confiança de l’audiència. Ara bé, considero que existeixen qüestions on els discursos conciliadors resulten inapropiats.
“Hi ha qüestions on els discursos conciliadors resulten inapropiats.”
En temes com els drets de les persones i la justícia social, és essencial posicionar-se de manera explícita. Des del meu punt de vista, un discurs que s’allunya d’un posicionament clar i permet matisos pot acabar sent més perjudicial que un obertament extremista. I és que menys persones s’uneixen a causes extremistes de manera pública, però són moltes les que opten per mantenir-se en una zona ambigua que evita el compromís públic.
El cost d’ignorar la diversitat
Anem amb compte amb els discursos pausats contra la diversitat. Una cosa és viure i sobreviure amb nivells baixos de diversitat i una altra molt diferent és pensar i defensar que això tam-poc-és-tan-do-lent. Des del meu punt de vista, aquest tipus de discursos poden estar alimentant bretxes difícils de salvar. Alimentar la idea que la diversitat costa i que, per tant, ja estem bé com estem, té un rerefons nociu i complaent que mai ens ajudarà a avançar com a societat. I és que en un món on la concòrdia cada vegada es paga més cara, necessitem justament tot el contrari.
Reptes i oportunitats en la gestió de la diversitat
És clar que gestionar la diversitat cultural, o de qualsevol mena, és un esforç. Perquè no en sabem. Perquè la corba d’aprenentatge que tenim per davant és llarga. Aquest procés comença primer amb la desconstrucció de creences arrelades, continua amb el reconeixement del talent i valor de les persones més enllà dels estereotips, i finalment, culmina en la generació de noves dinàmiques de relació que fomentin la col·laboració i construcció conjunta. Per tant, ningú diu que sigui fàcil, però per descomptat, crear en les nostres empreses bombolles d’uniformitat, de cap manera hauria de ser l’opció per a fer el nostre dia a dia més tolerable.
“Crear en les nostres empreses bombolles d’uniformitat, de cap manera hauria de ser l’opció per a fer el nostre dia a dia més suportable.”
El rol de les organitzacions en l’Educació per a la Convivència
En aquest punt, seria senzill llistar tots els beneficis i retorns en innovació que la diversitat cognitiva aporta en el si dels nostres entorns laborals. Però dono per fet que aquests són clars i el que m’agradaria és anar una mica més enllà. Assumim que les nostres organitzacions són mini-societats on les persones vivim i convivim. I entenguem que si aprenem a conviure divers en el si d’aquestes mini-societats, serem una escola de convivència i, per tant, estarem aportant a un futur més harmònic i en pau.
Que diferent seria el món si les persones tinguéssim l’oportunitat de viure divers des d’una edat primerenca. No ho consideren així vostès? Imaginin, per un moment, què diferent seria el món si tinguéssim l’oportunitat d’experimentar i aprendre la diversitat en els nostres entorns laborals.
Més enllà de la complaença
Podem continuar en la complaença que no és necessària canviar, i fins i tot, aferrar-nos a estudis antics en els quals el biaix de confirmació ens ofereix una falsa tranquil·litat. Però siguem valents. Fem un pas endavant. Siguem motors del canvi. Aprenguem a regir-nos pel talent i el valor que cada persona pot aportar. Moguem-nos per un propòsit més elevat, que transcendeix el propòsit de cadascuna de les nostres organitzacions. En temps d’un món en guerra, comprometem-nos a aportar la convivència entre diverses cultures. Si ho fem, si liderem la diversitat en el si de les nostres organitzacions, estarem sumant a aquesta utopia anomenada pau mundial.
En aquest costat del món on vivim en pau, hem de ser referents a crear espais on les persones aprenguem a apreciar-nos, a conèixer-nos, on la solució mai sigui que les persones diferents s’assimilin a l’estàndard, sinó més aviat que les persones diferents puguin desenvolupar el seu talent de manera lliure i aportar per a junts crear nous futurs.
Anomenin-me idealista, però vaig néixer de la diversitat. La diversitat està en la meva essència i en la de la meva família. Defensar qualsevol altra postura seria imposar un discurs que suportar-lo seria difícil i pesat. Ja ho vaig fer durant anys, però ja no vull fer-ho més.
“La pau no és calma, és acció.” Del llibre Educació per a una cultura de la pau, de Marta Burguet i David Bueno.
