En una de les nostres recents recerques qualitatives per a una organització, enmig d’un focus group, mentre les persones treballaven orientades a construir una mica juntes amb la infinitat de fotos i materials de colors que sempre portem, una d’elles es va girar a nosaltres per a fer-nos una pregunta: Què s’estudia per a ser tan amables com vosaltres?
La capacitat de ser amable en el context actual
Mai ningú m’havia preguntat una cosa així. La veritat és que aquesta situació m’ha fet reflexionar molt aquests dies. I no tan sols per aquesta pregunta, sinó perquè últimament sento que l’amabilitat és un actiu a la baixa en els nostres entorns habituals: els nostres llocs de treball, les nostres aules, els nostres camps d’esport, les nostres zones d’oci, … Avui em pregunto si la ‘capacitat de ser amable’, una cosa que és profundament humana, s’ha convertit en una cosa simplement desitjable, i no esperat en el nostre dia a dia. Vivim en un món on gran part de les nostres interaccions quotidianes han passat a ser a través de mitjans digitals i amb un escàs component humà. Un món on fa quatre anys una pandèmia global va provocar un distanciament social forçat que va durar prou com per a canviar uns certs hàbits de relació entre les persones. I fins i tot un món on els conflictes, crisis, injustícies i emergències d’avui dia han apagat el nostre optimisme i paciència. De fet, probablement estiguin en els seus moments més baixos.
L’amabilitat dins de les ‘Big five’
Si anem a la psicologia de la personalitat, un dels seus models més sòlids en el qual ens podem recolzar és el ‘Big five’. Un model biologicista fet per explorar les tendències naturals de la personalitat, articulant-se al voltant de 5 factors principals:
- L’obertura a l’experiència (Openness to Experience): Des de la persona més inventiva a la més conservadora.
- La responsabilitat (Conscientiousness): Des de la persona més eficient i organitzada a la més despreocupada.
- L’extraversió (Extraversion): Des de la persona més extravertida i enèrgica a la més solitària i reservada.
- El neuroticisme (Neuroticism): Des de les persones més sensibles i nervioses, fins a les més estables emocionalment.
- I finalment, està l’AMABILITAT (Agreeableness): Des de les persones més amistoses i col·laboratives, a aquelles més crítiques.
Aquest model de personalitat proposa que l’amabilitat no ha de ser vista simplement com un afegit a les característiques personals o professionals més destacades, sinó com una de les cinc dimensions fonamentals que utilitza per a analitzar la nostra personalitat. El model descriu la tendència innata d’una persona a ser amable. Les persones que puntuen alt en aquesta dimensió són aquelles que valoren portar-se bé amb els altres, que solen ser considerades, generoses, confiades, de confiança (que no és el mateix) i disposades a alinear els seus interessos amb els altres. En canvi, les persones que puntuen baix en aquesta dimensió tenen tendència a anteposar el seu interès propi al fet de relacionar-se bé amb els altres.
L’amabilitat en totes les professions
Tornant a la pregunta de l’inici del meu article, cal dir que, encara que algunes professions poden semblar més alineades naturalment amb unes certes característiques de personalitat, la realitat és que les persones amb alts nivells d’amabilitat tenen èxit en una àmplia gamma de terrenys professionals, inclosos aquells molt competitius o menys centrats en la interacció interpersonal directa. Això es deu al fet que l’amabilitat es manifesta també en la capacitat de treballar bé en equip, en la capacitat de liderar, en la disposició a donar suport als nostres col·legues, i en l’habilitat per a construir i mantenir relacions professionals positives. Totes elles, son qualitats valuoses en qualsevol entorn laboral.
La necessitem, la practiquem i l’hem d’exigir
M’agradaria acabar dient que tota aquesta reflexió no es pot quedar aquí. Que bonic tot i ja està! Crec veritablement que cada persona hem d’avançar amb accions concretes per a fer dels nostres entorns, llocs on l’amabilitat formi part de les normes del joc. Que tinguem entorns segurs i amables per a les persones, depèn únicament de nosaltres. Personalment, per exemple, he incorporat la norma de l’amabilitat i el respecte en les meves classes de la Universitat de Barcelona. Fa unes setmanes, vam fer un pacte amb les meves alumnes sobre com treballaríem la resta del semestre. Vaig proposar unes normes, les vam comentar i finalment vam pactar treballar d’aquesta manera des d’aleshores. L’amabilitat va ser una de les normes millors acollides, amb intervencions explícites com a «que bé, necessitem poder intervenir en un entorn segur, on sapiguem que els altres no ens jutjaran». Quin gran descobriment!
Per cert, entre les noves normes, també estava el nostre compromís a «donar el màxim». El fet és que l’amabilitat no està renyida amb l’exigència. Ni molt menys! Però sobre «donar el màxim», ja escriuré un altre dia :)
La amabilitat es un “must’.
