El pròxim 10 de març serà la gran nit dels Premis Óscar. Els nominats van ser anunciats recentment, i ara és temps de reflexió per als acadèmics. Em disculparan els cinèfils si no soc precisa al moment d’anomenar aquest temps que transcorre des de l’anunci dels nominats fins al tancament de la votació. La qüestió és que en aquesta edició, la pel·lícula del director Juan Antonio Baiona, «La Sociedad de la Nieve», és una de les nominades a millor pel·lícula internacional. Si encara no han vist la pel·lícula, és probable que sí que estiguin familiaritzats amb aquesta increïble història a través de les seves moltes adaptacions, llibres o entrevistes als supervivents uruguaians.
Jo sí que la vaig veure. La veritat és que «J» va aconseguir deixar-me en un estat de contenció emocional durant les 2 h 24 m. Només podia estar incorporada i mirar. Per molt que conegués tot l’argument i el que succeiria a cada moment, vaig estar amb la respiració continguda tota la pel·lícula. És meravellós com aquest director ens submergeix en la tragèdia viscuda per aquests nois.
El que va succeir als Andes, vostès ja ho saben. Aquests herois van passar instantàniament de la felicitat absoluta a una desolació aterridora. La vida els hi va posar un gran repte. Un gir inesperat que els va deixar envoltats de mort i gel. No obstant això, amb l’aferrament a la vida dels vint anys, van convertir aquest repte en una gran oportunitat, per a sorpresa de la resta del món. Oportunitat? Imagino que algun de vostès ha d’estar pensant: Però quina oportunitat pot portar una tragèdia d’aquest calibre!
LA DECISIÓ
Més enllà d’opinions, aquests nois van prendre una decisió crucial: Van decidir no ser espectadors del que els estava succeint! Van decidir ser els protagonistes! I van afrontar aquest enorme i inesperat repte com una gran oportunitat per a ser més solidaris, més valents i enginyosos.
“Als Andes, a -20 °C, no hi havia temps per a plorar”
«Als Andes, a -20 °C, no hi havia temps per a plorar» he pogut escoltar a algun dels seus supervivents. Ells van decidir posar-se en marxa, actuar, mantenir una actitud positiva, cultivar l’esperança, experimentar, tornar a experimentar i tornar a experimentar. Ells van decidir persistir en l’esforç, la creativitat i la solidaritat.
Si em permeten un doble salt mortal, quantes vegades en el nostre entorn laboral ens trobem amb reptes inesperats que NO triem? Segur que moltes vegades!
El fet és que el món d’avui en dia ja és un repte en si mateix. Els professionals, sigui en el sector que sigui, ens enfrontem a un moment en què més que mai ens hem d’enfocar a construir el futur que volem, malgrat la fragilitat del món, dels canvis tecnològics que irrompen a la velocitat de la llum i de les notícies descoratjadores que ens arriben per les crisis socials, econòmiques i mediambientals.
LA PREGUNTA
Arribats a aquest punt, a mi m’agradaria fer-vos a tots vosaltres una pregunta:
Quin rol volen tenir en aquest repte de construir un millor futur? Espectador o protagonista?
La innovació genera il·lusió i por alhora. Segur que m’ho han llegit alguna altra vegada! Però crec que no hi ha més opció que començar a actuar i construir nosaltres mateixos aquest futur que volem. I quina meravella poder fer-ho instal·lats en l’OPORTUNITAT i no en la TRAGÈDIA.
És cert que cada persona visualitzarà un món futur diferent. Jo, m’uneixo a aquells i aquelles que anhelen un futur més humà i just, regit per aquests principis. I estic decidida a actuar i contribuir en aquesta construcció!
EL CAMÍ
Personalment, podríem començar reflexionant sobre les nostres qualitats úniques que poden contribuir al repte de crear un millor futur. Reconèixer les nostres fortaleses és el primer pas. Abordar els nostres reptes des d’una perspectiva d’oportunitat és el segon. I posar en marxa les nostres fortaleses de manera col·laborativa i creativa per a innovar i generar canvis positius és el que ja hauríem d’estar fent.
Posar en marxa les nostres fortaleses de manera col·laborativa i creativa per a innovar i generar canvis positius és el que ja hauríem d’estar fent.
La innovació requereix la interacció i l’esforç conjunt. El poder de la col·laboració estratègica en la innovació radica en la suma de les aportacions individuals, la qual es converteix en un motor per a la transformació. Necessitem a totes les persones! Cadascuna és valuosa i totes tenim el potencial de contribuir significativament!
Aquest és el camí. El Destí, posin-lo vostès.
Aquest és el camí. El Destí, poseu-lo vosaltres
