Abans de l’aturada d’estiu vaig escriure aquesta reflexió per al blog de Monday Happy Monday, i em quedava pendent portar-la també aquí.
És un text sobre cultura organitzativa, poder i decisions. O, dit d’una altra manera, sobre quelcom que observo sovint a les organitzacions: que la cultura no es construeix només a partir d’allò que una organització diu, sinó també —i potser sobretot— a partir de la manera en la que decideix, escolta, tolera i deixa passar.
La comparteixo també en aquest espai perquè connecta molt amb una de les preguntes que més m’acompanyen darrerament: quina cultura fem probable amb les nostres pràctiques quotidianes? La deixo aquí, per si us ressona.
Hi ha una cosa que moltes persones amb responsabilitat potser no tenen present enmig del dia a dia.
No pas perquè no els importi la cultura. No pas perquè no vulguin liderar millor. Sinó perquè liderar també implica sostenir l’operativa, impulsar projectes, prendre decisions estratègiques, gestionar tensions i respondre a contextos que poques vegades són simples.
Tot i així, mentre tot això passa, l’organització observa.
Observa com es decideix, qui pot parlar, què es tolera, què s’evita i quines incoherències es repeteixen. A partir d’aquí, les persones van construint una idea molt concreta de com funciona realment l’organització.
Encara que a vegades parlem de cultura, poder i decisions com si fossin àmbits separats, a la pràctica estan profundament connectats: la cultura s’aprèn observant com circula el poder, i el poder esdevé visible en la manera com decidim.
Aquesta cultura no s’incorpora només a través de valors, discursos o formacions. També es construeix en allò que es repeteix cada dia fins a normalitzar-se: una manera de decidir, d’escoltar, de donar veu, de gestionar el desacord o de deixar passar determinades incoherències.
Per això, potser una de les preguntes més importants per a qui lidera no és només: «quina cultura volem construir?», sinó també:
Quina cultura estem ensenyant amb la nostra manera de decidir, escoltar, tolerar i deixar passar?
La cultura no viu només en allò que diem
Moltes organitzacions han fet un gran esforç per definir la seva cultura desitjada. Han treballat valors, propòsit, principis de lideratge, models de relació, maneres de col·laborar o marcs de comportament
I tot això pot ser útil. Posar-hi paraules ajuda. Anomenar allò que volem construir també.
Però hi ha una distància important entre la cultura que una organització declara i la cultura que les persones van incorporant a la pràctica. Perquè les persones no només escolten el relat; també observen el sistema.
Observen si els valors es mantenen quan hi ha pressió, si la col·laboració es practica quan hi ha interessos en conflicte, si la confiança apareix també quan algú s’equivoca, si la cura continua present quan hi ha tensió i si allò que es declara important continua tenint lloc quan l’agenda es complica.
És aquí on la cultura es comença a ensenyar de debò. No pas al pòster, ni a la presentació, ni a la sessió de llançament, sinó en allò que, repetit prou vegades, acaba transmetent: «Aquí les coses funcionen així».
El poder s’aprèn observant
El poder en una organització no sempre s’aprèn mirant l’organigrama. Sovint s’aprèn observant com succeeixen les coses.
Les persones observen qui té accés a la informació, qui pot discrepar sense quedar assenyalat, quines veus s’escolten amb atenció o què passa quan algú porta una mala notícia. També observen com s’expliquen les decisions, quines s’imposen i quines simplement apareixen ja preses.
A partir d’aquí, van entenent com funciona realment el sistema.
Així van comprenent si convé parlar o callar, si participar serveix per influir o només per cobrir l’expedient, i si l’autonomia té marge real quan sorgeix una decisió incòmoda. També van interpretant si discrepar ajuda a pensar millor o si és un comportament que convé evitar.
Res d’això sol aparèixer en el relat oficial de la cultura. Però ensenya moltíssim.
Perquè el poder no només organitza decisions. També organitza silencis, permisos, pors i expectatives.
I potser una de les coses que se’ns escapa més fàcilment quan liderem és aquesta: fins i tot quan no estem parlant de cultura, estem ensenyant cultura.
La governança també ensenya cultura
A vegades parlem de governança com si fos una qüestió tècnica: comitès, rols, circuits de decisió, espais de participació, nivells d’aprovació o mecanismes de seguiment.
I sí, tot això ordena. Però també educa.
Perquè una organització no només aprèn cultura observant les persones amb poder; també la incorpora a través de les condicions que aquestes persones dissenyen —o no dissenyen— per decidir, conversar i assumir responsabilitats.
Quan no està clar qui decideix què, l’organització tendeix a moure’s en l’ambigüitat. Una decisió pot passar per tres reunions diferents, amb versions diferents sobre qui tenia realment l’última paraula. Al final s’aprova, però ningú sabria explicar amb certesa qui la va prendre; l’organització no necessita que l’hi expliquin, ja ha entès que allà les decisions es prenen en algun punt difús entre persones, no pas des d’un rol clar.
Quan els criteris no s’expliciten, les persones busquen senyals en altres llocs: en la intuïció, en la influència informal o als passadissos.
Quan s’obre la participació, però no s’explica què es farà amb el que s’ha escoltat, pot aparèixer desgast.
Quan una decisió es revisa amb evidències i sense culpabilitzar, s’instal·la una idea clau: decidir també pot ser una manera d’aprendre.
La governança, per tant, no és només estructura. És pedagogia organitzativa.
No pas perquè «formi» les persones de manera explícita, sinó perquè crea el marc des del qual les persones entenen què s’espera d’elles, quin marge real tenen, com poden contribuir i què significa assumir responsabilitat dins del sistema.
Per això, quan una organització diu que vol més autonomia, més col·laboració o un lideratge més distribuït, convé mirar un aspecte molt concret: si la seva manera de decidir està dissenyada per fer-ho possible.
Dissenyar millor allò que ensenyem
Arribats aquí, m’agradaria deixar clara la meva idea de fons, encara que no sempre sigui fàcil de sostenir: cada manera de decidir, actuar, escoltar o deixar passar quelcom té un impacte cultural.
No es tracta de convertir cada decisió en un examen impossible, ni de dir que qui lidera ho fa malament. Es tracta de recordar que l’organització interpreta contínuament allò que veu repetir-se.
És aquí on el lideratge pot dissenyar millor. No pas controlant tot el que les persones interpreten —això seria impossible—, sinó creant condicions més clares per decidir, conversar i aprendre d’una altra manera.
Algunes d’aquestes condicions són molt tangibles: criteris explícits per decidir, espais on la veu tingui conseqüències reals, converses amb mètode per treballar tensions sense personalitzar-les, mecanismes per revisar decisions sense culpabilitzar, maneres de participació que expliquin què s’integra, què no i per què, i rutines que ajudin a mantenir la coherència quan arriba la pressió.
La pregunta, per tant, no és només «si la nostra cultura està ben formulada». A l’inici plantejava una pregunta: quina cultura estem ensenyant amb la nostra manera de decidir, escoltar, tolerar i deixar passar?
Potser, arribats a aquest punt, ja la podem formular d’una altra manera:
Quina cultura estem fent probable amb la manera com decidim, escoltem i exercim el poder cada dia?





