Cada vegada que tinc l’oportunitat d’acompanyar a un grup de persones a caminar juntes un procés d’innovació, per a una pedagoga com jo, és emocionant palpar des de la primera fila tota l’experiència d’aprenentatge que suposa per a elles.
He tingut la sort d’acompanyar a uns quants equips a innovar i en contextos diversos, però mai deixa de sorprendre’m el que s’emporten les persones en termes de coneixements (saber), competències (saber fer), competències socioemocionals (saber fer amb altres) i mentalitat (voler fer i creure que puc fer). A més, com és lògic, no sols s’enriqueixen les persones individualment, sinó que l’organització també creix en cadascuna d’aquestes dimensions de l’aprenentatge. Ara bé, sempre que es faci un exercici conscient i estratègic de: compartir l’après i aconseguir aplicar-ho perquè quedi com a llegat en l’organització més enllà de les persones concretes.
Llavors, en vista del que hem vist, em pregunto si l’aprenentatge experiencial li haurà pres la davantera a les altres metodologies formatives. Haurà quedat enrere l’aprenentatge basant-nos en models teòrics? O l’aprenentatge a través de l’observació? Què en penses? Amb quins recursos o metodologies has après una cosa veritablement rellevant últimament?
El que sí que és una evidència és que qualsevol procés d’innovació que es duu a terme de manera col·lectiva, ben conceptualitzat i dissenyat, amb un propòsit comú, amb sentit i un lideratge present, genera un impacte emocional en les persones que els predisposa a voler endinsar-se i saber més sobre les noves maneres de treballar.
Cada vegada que a Monday Happy Monday tenim l’oportunitat de fer una recerca qualitativa per a donar veu al talent d’una organització, ens topem amb les necessitats més essencials de les persones. I ja no és una sorpresa quan comprovem que les necessitats solen ser habitualment les mateixes: (1) sentir que creixo personal i professionalment, (2) sentir que aporto a quelcom rellevant i (3) sentir-me reconegut/da pel valor que aporto a l’organització on treballo. I just aquí és on els processos d’innovació interdisciplinària juguen un paper decisiu. Bé, més aviat un doble paper decisiu.
Veuràs, d’una banda, s’accelera la capacitat de qualsevol organització per a convertir-se en una “organització que aprèn”. Cada procés d’empatia, cada ideació, cada prototip, cada test amb usuaris i cada retrospectiva deixa un rastre de coneixement que, si ho documentem i ho compartim estratègicament, es converteix en nou estàndard, un nou ritual o una nova eina. El procés d’innovació deixa de ser un “projecte més” per a incrustar-se en l’organització. Sigui com sigui, t’asseguro que ja mai més es torna a la casella de sortida. I, d’altra banda, se satisfan les que podríem dir que són les tres necessitats essencials del talent:
- Aprenentatge – L’exposició a reptes reals amplia el “saber”, el “saber fer”, el “saber fer amb altres i el tan clau “voler fer”.
- Propòsit – Cada membre de l’equip sent que el que fa importa, ja que el repte plantejat es connecta amb les persones que estan en el centre d’aquesta.
- Reconeixement – Els resultats són rellevants i en compartir-se amb la resta de l’organització es valora la contribució individual i col·lectiva.
Quan les persones aprenen, troben sentit i reben reconeixement, s’impliquen més. I aquesta energia extra és la millor gasolina per a una organització que vol aprendre i ser part de les organitzacions del futur. En definitiva, activar equips interdisciplinaris per a viure experiències reals d’innovació no és una moda més, un luxe opcional o una elecció aleatòria: és LA FORMA més directa de posar en marxa un cercle virtuós.
